Presó i llibertat

(V de Vendetta, Alan Moore i David Lloyd)

El pensament il·lustrat

(A l'Esplaieta nº1)

Dibuix de Juanjo Sáez

Reflexions pedagògiques silenciades

(cita apareguda al nº1 de l'esplaieta)

"M'agraden molt aquests bons socialistes burgesos que ens criden sempre: "Eduquem primer al poble i emancipem-lo després". Nosaltres, al contrari, diem: Que s'emancipi primer, i s'educarà per si sol. Quí educarà al poble? Vosaltres? Però vosaltres no l'eduqueu, l'enverineu en pretendre inculcar tots els prejudicis religiosos, històrics, polítics, jurídics i econòmics. Amb el seu treball quotidià i amb la seva misèria el deixeu rebentar, i li dieu: "Eduque-vos!". Ens agradaria molt veure com us educarieu tots vosaltres amb els vostres fills després de tretze, catorze, setze hores de treball embrutidor, amb la misèria i l'incertesa del dia següent com a única recompensa."

(Bakunin: La educación integral. a «L'égalité», Julio-Agosto, 1896).

L'assemblearisme com a mètode pedagògic

(article aparegut al número zero d'Esplaieta, a la secció 'La cria de l'anarquista')

Sempre hem estat conscients de la importància de l’educació en un context de llibertat, abans que en un basat en la instrucció o l’adoctrinament. L’educació és un procés que es centra en desenvolupar una individualitat pròpia, i no un pacient ciutadà-consumidor esclau del treball, autòmat professional que paga els seus impostos i/o acaba sent moralista enganyat.

No ens enganyem, les idees vigents avui dia referents a educació ofeguen el creixement natural dels infants. L’escola ja fa temps que ha mort, el rapte de la infància és un fet constatat. L’inconformisme social creix i la institució escolar no sap abordar les noves situacions que emanen d’una societat desdibuixada, que l’assetja amb la seva diversitat. Posats que també acceptem que la família autoritària és un camp de cultiu de problemes psicològics individuals, hem d’intentar desenvolupar formes d’educar que no mutilin psicològicament als infants i que els permetin acceptar la llibertat i la responsabilitat. Ens referim a infants lliures aquells que desenvolupen formes d’autoregulació naturals.

En aquest ordre de coses, l’assemblea es planteja com una experiència educativa capaç d’educar en l’autoregulació, en un marc de llibertat. L’assemblea és un model d’autogovern viable per a una comunitat, que consensua i decideix les normes que han de regir la convivència, així com transforma la seva realitat més present. L’assemblea requereix la eliminació de les ordes i els consells que emanen de l’autoritat de l’adult. Sols la persuasió raonada i la força de l’exemple són instruments educatius legítims. Convindria respectar escrupolosament les aptituds i el ritme individual del desenvolupament de cada infant, sent contraris a l’obligatorietat de l’acció (això inclou la participació d’un joc, activitat, assemblea etc.). No hem de reforçar els mètodes basats en la coacció física o moral: ni càstigs inviables, ni premis gratuïts, ni classificacions, ni exàmens.

Tanmateix, defensem mètodes que impulsin la cooperació, l’autogestió, el treball en grup, la confiança recíproca, i la diversitat de continguts en consonància amb els interessos i motivacions d’infants i adults. L’assemblea és un espai de reunió a la tenen el dret a assistir lliurement tots els participants. Es discuteix sobre qualsevol afer de la col·lectivitat, i tant infants com adults tenen la mateixa veu i el mateix vot. Tots els vots valen el mateix i, conseqüentment, els adults no poden imposar la seva opinió de forma improcedent. El recurs vàlid és la persuasió raonada.

Les assembles són conduïdes per un moderador, que exerceix el càrrec durant una sola sessió. Les assembles tenen també un secretari, que actua durant una o més sessions i que s’encarrega de prendre acta dels aspectes rellevants i els acords que s’obtenen en una llibreta. La llibreta recull les diverses assembles i requereix adquirir nocions d’observació activa i síntesi de la informació. Es discuteix sobre tot el que sigui rellevant de la vida en comunitat, i sols s’exclouran els temes de gestió administrativa i de demés quefers burocràtics, que avorririen als infants i que queda massa lluny de la seva realitat. Si assumim la lliure participació com a principi bàsic de l’educació, estarem consolidant la premissa essencial de la transformació social.

L’assemblea pretén ser un model legítim d’organització, participació i relació entre tots nosaltres. Pretenem ser assemblearis per a poder ser crítics amb una organització social i política basada en la coerció i sotmesió de l’acció lliure dels individus.

La política d'allò allunyat

(Publicat per J.R.Mora a Kaosenlared.net)

Esplaieta, la revista contrainformativa dels esplais

Des dels carrers i carrerons de Karcelona, aquest curs 2oo7-2oo8 apareix en escena l'Esplaieta. La dissidència educativa ja té publicació pròpia. Amb edicions bimensuals i en format din-A5, la revista pretén ser una eina de contrainformació i de debat sobre qüestions pedagògiques i socials, especialment aquelles que toquen de més a prop la particular esfera de l'associacionisme educatiu.

Darrera de l'Esplaieta no hi ha cap federació, cap entitat que n'englobi a d'altres, simplement monitors i monitores de base que busquen crear contrapoder en un àmbit social, el dels esplais i caus, cada vegada més mancat de criteri, de llibertat d'acció i de sentit transformador. Conseqüentment, la revista és plenament autogestionada i autofinançada.

El número 0, corresponent als mesos d'agost i setembre, ha tingut una tirada de 50 exemplars impresos i en funció de l'acceptació que rebi es valorarà la possibilitat d'incrementar les còpies. Podeu demanar-ne a amunikelehendakari@gmail.com . La versió en pdf. per a la seva distribució on-line està en procés.

La escuela y la educación

(article aparegut al número zero d'Esplaieta)

Aunque desconfiamos en principio de la institución escolar, los anarquistas tienen gran fe en el poder de la educación. Una de las mayores fuentes de esperanza para un mundo mejor es que la próxima generación, con la ayuda necesaria, crezca menos neurótica que la anterior. Algunos dicen incluso que educar a los niños para la libertad es la única esperanza real de crear una sociedad anarquista. Las escuelas se ocupan principalmente de seleccionar y dividir a los niños en niveles para su futuro papel en una sociedad jerarquizada, y asegurarse de que internalizan la competitividad, la jerarquía y el respeto a la autoridad. Este sistema exige que la mayoría de los niños, y de los adultos, se sientan inferiores. Los anarquistas pensamos que las pruebas académicas son una medida insignificante respecto al potencial de una persona para jugar un papel importante en la sociedad. El culto al experto profesional está diseñado para destruir nuestra auto-estima en nuestras posibilidades y en nuestra capacidad de juicio. Los anarquistas nos oponemos al castigo corporal y a todas las formas de obligación en la educación. La asistencia a clase debería ser voluntaria. La obligatoriedad destruye el entusiasmo natural por saber y comprender. La verdadera educación es lo contrario a la escuela obligatoria, donde se aprende principalmente a temer y respetar la autoridad. Necesitamos, en cambio, que nuestros hijos desarrollen una capacidad crítica para entender el mundo, para ver los cambios que es necesario hacer para crear un lugar mejor para todos, y ser capaces de llevar a cabo estos cambios. Los anarquistas nos oponemos al adoctrinamiento religioso en los colegios. El miedo y la superstición no tienen lugar en una educación ética. La educación religiosa debería abolirse y sustitiurse por una clase enfocada a discutir cuestiones morales y filosóficas basadas en la preocupación y el respeto a los demás. Es una locura pensar que la educación actual sólo consiste en pasar 1 años o más de nuestras vidas en colegios que nada tienen que ver con el mundo exterior. Sería mucho más saludable para nuestra educación que ésta integrara aspectos del trabajo cotidiano y la vida social. Así, las habilidades de cada uno podrían ser reconocidas por la sociedad y utilizadas para la educación de otros. Necesitamos destruir las líneas divisorias entre trabajo, juego y educación. La educación debería estar disponible en cualquier momento de nuestras vidas, en lugar de estar confinada arbitrariamente a esa parte de la vida que pasamos en la escuela. Todos somos alumnos y profesores potenciales, todos tenemos habilidades que desarrollar y que enseñar durante toda nuestra vida. Los anarquistas estamos generalmente de acuerdo en que la completa liberación de la educación depende de la creación de una sociedad anarquista. Sin embargo, esto no ha sido impedimento para intentar crear entornos más libres donde los niños puedan crecer y aprender, aquí y ahora. Algunos anarquistas han educado a sus hijos en casa. Otros los han educado conjuntamente con otros padres e hijos. Han trabajado juntos en lugar de permanecer en núcleos familiares aislados. En las últimas 3 décadas varias escuelas libres se han establecido basándose en principios libertarios, y han desempeñado un servicio muy valioso demostrando de forma práctica que hay alternativas posibles. Sin embargo, han tenido que enfrentarse a constantes problemas económicos y a todos los otros problemas que supone vivir en una sociedad como la nuestra intentando crear una sociedad libre. Algunos anarquistas y otros que comparten sus puntos de vista sobre la educación han llegado a la conclusión de que en un futuro predecible, la mayoría de los niños asistirán a escuelas estatales y, por tanto, han intentado cambiar estas escuelas desde dentro, así como a los padres y profesores. Aunque hacia los años 60 la institución escolar había aceptado los métodos libertarios en la escuela británica de A. S. Neill's Summerhill, se trataba de una escuela privada a la que sólo tenían acceso niños de padres ricos, que se horrorizaron al ver que métodos similares se estaban adoptando en escuelas públicas para niños de clase obrera. Los intentos más fructíferos se dieron en la Risinghill School y en William Tyndale School de Londres, pero fueron abortados por la autoridad educativa local y los profesores fueron expulsados. La lección a extraer para aquellos que vuelvan a intentarlo en el futuro es que es esencial romper el aislamiento al que se somete a las escuelas respecto a la comunidad, para que los padres entiendan y apoyen activamente la implantación de la pedagogía